Étiquette : François-Michel Durazzo


  • Maram al-Masri | [elle a légué à ses enfants une mère qui rêve]



    Une mere qui...
    Ph., G.AdC





    [ELLE A LÉGUÉ A SES ENFANTS UNE MÈRE QUI RÊVE]




    Elle a légué à ses enfants

    une mère qui rêve

    qui danse,

    qui sourit…

    Une mère qui pleure,

    qui désire…

    Une mère sans argent,
    qui ne reprise pas les chaussettes

    Une mère qui écrit des poèmes,
    dans une langue qu’ils ne comprennent pas…




    Perdante,
    comme une pouliche
    montée par un
    mauvais cavalier…




    Maram al-Masri, Je te regarde, Al Manar, Collection Méditerranées, 2007, pp. 75-76. Préface de Salah Stétié. Traduit de l’arabe (Syrie) par François-Michel Durazzo en collaboration avec l’auteur. Dessins de Youssef Abdelké.





    Maram al-Masri, Je te regarde
    Source





    MARAM AL-MASRI


    Maram Morges
    Ph. : angelepaoli
    Morges, avril 2015





    ■ Maram al-Masri
    sur Terres de femmes


    Un furesteru mi feghja (extrait de Cerise rouge sur un carrelage blanc)
    Métropoèmes (lecture de Michel Ménaché)




    ■ Voir aussi ▼


    → (sur Babelmed)
    Rouge poétique sur grisaille quotidienne
    → (sur Interromania, Centru culturale Università di Corsica)
    plusieurs pages sur Maram al-Masri (+ vidéo)



    Retour au répertoire du numéro de mai 2015
    Retour à l’ index des auteurs


    » Retour Incipit de Terres de femmes


  • Guillevic, Carnac

    traduit en corse par Francescu-Micheli Durazzo

    «  Poésie d’un jour  »


    Carnac 2







    CARNAC



    Mer au bord du néant,
    Qui se mêle au néant,

    Pour mieux savoir le ciel,
    Les plages, les rochers,

    Pour mieux les recevoir.




    Femme vêtue de peau
    Qui façonnes nos mains,

    Sans la mer dans tes yeux,
    Sans ce goût de la mer que nous prenons en toi,

    Tu n’excéderais pas
    Le volume des chambres.



    La mer comme un néant
    Qui se voudrait la mer,

    Qui voudrait se donner
    Des attributs terrestres

    Et la force qu’elle a
    Par référence au vent.




    J’ai joué sur la pierre
    De mes regards et de mes doigts

    Et mêlées à la mer,
    S’en allant sur la mer,
    Revenant par la mer,

    J’ai cru à des réponses de la pierre.




    Ils ne sont pas tous dans la mer,
    Au bord de la mer,
    Les rochers.

    Mais ceux qui sont au loin,
    Égarés dans les terres,

    Ont un ennui plus bas,
    Presque au bord de l’aveu.




    Ne te fie pas au goémon: la mer
    Y a cherché refuge contre toi,
    Consistance et figure.

    Pourrait s’y dérouler
    Ce qu’enroula la mer.




    Eugène Guillevic, Carnac, Éditions Gallimard, Collection blanche, 1961, pp. 7-8-9-10-11-12.







    CARNAC



    Mari in taddu di nudda,
    Chì s’abbulighja à a nudda,

    Da sapè meddu u celi,
    I marini ed i scodda,

    Da riceva li meddu.




    Donna vistuta à a peddi
    Chì ci forma i mani,

    Senza u mari in l’ochja,
    Senzu u muscu di mari chì no’ piddemu in tè,

    Ùn tracuddarii micca
    U volumu di i stanzi.




    Mari quant’è una nudda
    Chì vurria essa u mari,

    Chì vurria da sè
    Attributa tarrani

    È quidda forza a soia
    Pà rapportu à u ventu.




    Aghju ghjucatu annant’à a petra
    Cun i sguardi ed i dita.

    È aghju meschju u mari,
    Bughendu annant’à u mari,
    Bulendu subra u mari,

    Aghju cretu ch’iddi fussini i risposti di a petra.




    Ùn si ni stani tutti indrint’à u mari
    O in taddu di mari,
    I scodda.

    Quiddi chì sò luntani,
    Smarsi in mez’ad i terri,

    T’ani una noia bassa,
    Quasi in orlu di labbri.




    Ùn ti fidà di l’alga: u mari
    Contr’à sè stessu ci s’hè trovu agrottu,
    Cunsistenza è figura.

    Ci si pudaria sbucinà
    Ciò chì lu mari imbucinò.




    Eugène Guillevic, Carnac, traduction inédite de François–Michel Durazzo.
    D.R. Texte Francescu-Micheli Durazzo






    ________________________________________
    NOTE d’AP :



    Source



         François-Michel Durazzo, professeur agrégé de lettres classiques, poète de langue corse et traducteur spécialisé dans toutes les langues romanes, m’a tout récemment fait parvenir la traduction qu’il a faite en langue corse des quarante premières pages-strophes du poème Carnac, d’Eugène Guillevic. À l’extrait (les six premières pages-strophes) que j’ai sélectionné ci-dessus, je joins ci-dessous l’avant-propos en langue corse qui accompagnait cette traduction. J’adresse à François-Michel Durazzo tous mes remerciements pour ce bel hommage à Eugène Guillevic et à son épouse Lucia Albertini
    .




    Guillevic da Aiacciu à Carnac



         Eugène Guillevic viaghja à traversu à a midità di u seculu scorsu cù una boci unica. Ghjunghji quandu u surrialisimu t’hà piddatu a suprana è imponi a materia, a rialità pagna, micca quidda di l’imaghjinariu, ma a tarra, u sintimu quasi panteistu di a tuttalità sacra chì ci campa in centru. Senza furia, trapanighja u silenziu, pocu è pocu lu sculpisci, da Terraqué (1946) sin’à a morti in u 1997. Di l’omu natu in Carnac in u 1907, paisaghju stantaratu in a mimoria zitiddesca, sapemu chì mezu da scodda à mari, bosca à machja, stantari à stazzoni, li hè fermu impressu nant’à u marmaruculu u sintimu fundiu di l’itarnità, ghjuntu in a cuntimplazioni di l’uceanu brittonu chì ni licca i scodda è mughja n’u ventu. In quidda tarra sacra di fini di lu mondu, i maestri minavani à i sgaiuffa quand’in iscola li scappaia calchì parolla brittona. À Guillevic ùn li fù imparata issa lingua materna, a sintia è basta, masimu quandu i ghjinitori ùn vuliani chì i fiddoli capissini. A famidda era povara, u babbu era ciandarmu è ci vulia à sfrancisà da pudè finiscia un ghjornu issa vita galiriana. Di issi tempa duri, Guillevic rammenta in Vivre en Poésie i stundi di libartà in paesi incù i pochi ziteddi chì parlaiani francesu, i petri, l’arba è a filetta. S’inveni di i funtani di granitu; in taddu di strada, cù i so cruci, pieni ad alghi ed à catedda.

         À i dodici anni di u fiddolu crisciutu trà i stantari celtichi, u babbu fù trasfiritu dopu à a prima guerra in Ferrette (Alsazia). Altra tarra, altra lingua. Guillevic imparò, in issa tarra francata da pocu di l’Imperu tadescu, l’alimanicu cun i novi cumpagni, mentri chì u francesu firmaia a lingua di scola, una lingua chì li paria sacra, ghjeratica, riservata à l’impiigati è à u sapè. Rammenta chì in iscola dui cosi erani proibiti “parlà brittonu è sputà in tarra,” dui piccati chì dicini assa’ u disprezzu d’una volta. È v’eccu chì i puisii imparati à menti li palisavani un’antra lingua: “u ghjeraticu inde u ghjeraticu. Fù ciò chì mi piacì. […] C’era una lingua vulgari è una lingua da la ghjenti di tonu, u fiori di a sucità. […] È al di là di issu francesu, c’era un’antra lingua, quidda di u puemu. Mi li parsi chì incù una curdetta si facia un fil di farru. […] U versu era una lingua tesa chì ùn si pudia cambià. Una cosa solida. Com’è a petra. Sempri mi piacì a petra. Trà petra è versu, c’era una leia.” Tamanti sforza da ammaistrà la, issa lingua biniditta, chì t’avia da essa un ghjornu a lingua di a litaratura, dopu a lingua di u pani. Più di una volta dissi u pueta chì u francesu sempri li fù stranieru, è chì sinu à a so morti aprì u so Larousse da rileghja u sensu ghjustu di i parolli più semplici: pierre, chanter, aimer…

         Podarsi chì sighi pocu utuli à traducia puisia francesa in corsu! Ma in stu casu quì si tratta di l’iniziu di una puisia scritta in Aiacciu circa u 1960, chì si chjama propriu Carnac, u paesi natali. V’eccu u nosciu pueta chì fighjula u nosciu Miditarraniu, è da u so balconu aiaccinu senti com’iddu tracodda ad empia u volumu di a stanza d’albergu. A prima discrizzioni è propriu quidda di u mari nustrali, un mari universali chì pocu è pocu ammenta l’uceanu brittonu. Com’è dici dinò u stessu Guillevic, in issu chjama è rispondi incù Lucia Albertini, a moglia corsa: “crergu chì u paisaghju internu di u pueta hè filigranatu da i ricorda di zitiddina, parchì hè propiu u locu induva li si palesa u mondu, è ancu quì ebbi i so primi rapporta faciuli, strani o incuriusiti incù a lingua, i parolli.”

         Più in là di quist’incruciu pueticu trà petri è mari, venta è tarri, stantari brittoni o corsi, diriu chì u sguardu di u pueta hè sempri internu, leghji è rileghji u mondu cù l’ochja di a zitidddina, di i primi spirienzi. Ad un trattu affacca in mezu à issa discrizzioni u visu di u prima amori, quiddu di una zitedda brittona morta à l’ità di sedici anni. In a cuntimplazioni di u mari, quant’è u visu di a diletta Marie-Clothilde, ci hè issu viaghju in u sintimu d’infinitu, di cummunioni incù a tutalità chì porsi u nosciu mari à u gran pueta.

         À a so cara Lucia, iddu dicia aspissu “u to mari hè un lavu”. È soca a noscia calma chjamava in stu pettu brittonu u ricordu di u marosu, di u so impulsu viulentu è uceanicu. È sì in mezu à u ricordu chjuccutu di l’uceanu, stu palimspestu ci purghjessi u nosciu mari latinu? In sti versa si riflettani dui mari, dui tarri smimuriati, dui monda stantarati, dui ribbali uccidentali volti à punenti, cusì vicini, cusì luntani in un dialogu chì rinova tramindui.


    Francescu-Micheli Durazzo





    GUILLEVIC


    Guillevic_eugene
    Source



    ■ Eugène Guillevic
    sur Terres de femmes

    5 août 1907 | Naissance d’Eugène Guillevic
    A
    À Denise Le Dantec
    Rites




    Retour au répertoire du numéro de novembre 2009
    Retour à l’ index des auteurs

    » Retour Incipit de Terres de femmes